PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS” V – CONQUESTA DE CARTAGO NOVA
Les legions han arribat a Cartago Nova després d’una marxa infernal des del seu campament a l’Ebre, sorprenent totalment els cartaginesos. Cartago Nova estava sobre una llengua de terra, amb un llac al nord i la badia natural al sud, amb una canal que els connectava. La ciutat quedava rodejada per una muralla de quatre kilòmetres (Polibi assegura que ell mateix ho va comprovar quan la va visitar unes dècades més tard) i constava de cinc turons, un dels que estava coronat per la ciutadella. Com a cap de la guarnició tenia un altre Magó, amb mil soldats regulars i uns dos mil ciutadans ben armats i amb certa confiança de que les muralles i defenses eren sòlides. Escipió acampa front a la porta principal, ordena construir un terraplè i prepara els homes amb un discurs exaltant el valor dels legionaris, prometent quantioses recompenses als més valents i especialment l’atorgament de la “corona muralis” pel primer que arribés dalt la muralla. I per primer cop, utilitza als Déus que, diu ell, l’afavoreixen, en aquest cas Neptú, déu del mar, que se li ha aparegut en somnis i li ha promès que en el moment just l’ajudarà. Polibi opina que Publi feia servir aquests recursos “miraculosos” per donar més fe als legionaris, no perquè realment hi cregués. Al dia següent, Escipió ordena atacar des de terra i a la flota de Leli des del mar. Els cartaginesos es varen distribuir a les muralles i altre part rere la porta principal, des de on Magó va ordenar fer una sortida per atacar les legions fora de les muralles, abandonant així la seva protecció. Una actitud incomprensible quin objectiu era demorar l’atac principal o demostrar la vàlua dels defensors i els seus comandaments. Aquell enfrontament es va iniciar amb força pels cartaginesos, però aviat és va veure que la inferioritat numèrica era massa gran, els legionaris anaven substituint les primeres línees, en tant que els defensors de Cartago Nova no tenien reserves, fins que els legionaris varen trencar les línees i perseguiren els que fugien intentant entrar de nou a la ciutat, un caos que Escipió va aprofitar enviant més homes amb escales per pujar a les muralles i ell mateix va apropar-se molt, protegit per tres “lictors” (la seva guàrdia personal) amb escuts i la missió d’aturar els projectils llençats des de la muralla, i així poder veure personalment quins dels seus homes demostraven valentia i a quins calia castigar pel contrari, constituït en jutge de la enorme competència que hi havia entre els legionaris per ser els primers, en matar un enemic, en escalar la muralla, en buscar la glòria per tots els mitjans. El primer assalt amb escales fracassa, la muralla és alta, sempre és complicat calcular l’alçada necessària i justa i els defensors els reben amb una pluja de projectils de tota mena. Escipió ordena retirada i els cartaginesos es mostren eufòrics, fins que al cap d’unes hores veuen que els legionaris tornen a l’assalt. De nou fracassen i ja arriba el capvespre. Escipió havia preparat a un grup de legionaris a la part de la llacuna, cinc-cents, dirigits probablement pels pescadors de Tarraco que l’havien proveït amb la informació de la gran diferència de profunditat al arribar la marea baixa, que els condueixen pel lloc adequat i travessen les aigües fins arribar a la muralla, que en aquell punt era més baixa i estava sense guàrdia donat que tots els homes eren a la porta principal lluitant. Sense dificultats, pugen fins el camí de ronda de la muralla i d’allà es dirigeixen a la porta principal, matant tots els defensors que es troben, on al veure’s atacats per darrera, condeix el pànic entre els cartaginesos i la defensa s’enfonsa, amb el que els legionaris aconsegueixen entrar al primer recinte emmurallat, però quedava la ciutadella, defensada pels soldats regulars de Magò. En veure com un grup de legionaris travessen les aigües en aparença profundes, tots recorden les afirmacions d’Escipió referents a l’ajuda dels déus i especialment de Neptú i la imatge del general en surt enormement reforçada per la superstició dels seus homes. Escipió entra immediatament també, per poder dirigir la segona part de l’atac i ordena acabar amb qualsevol que es trobaren, però no autoritza encara el saqueig. La matança va ser brutal. Escipió, amb mil legionaris, ataca la ciutadella, que després de certa resistència, Magó la rendeix. Assegurat aquest darrer reducte, Escipió ordena tocar la trompeta que autoritza el pillatge i saqueig, que als exèrcits de Roma segueix un esquema particular: tot el que es troba de valor es saquejat i dut a un lloc determinat, en aquest cas la plaça del Mercat, on els Tribuns supervisen el procés de subhasta del botí, normalment adquirit pels comerciants que acompanyen les legions, i cada legionari rebia una part proporcional segons la seva categoria. També es produeix l’entrega de trofeus, condecoracions i alabances del general cap els homes que s’han distingit en la batalla, i en aquest apartat, la “corona muralis” té dos candidats, un de la flota, Sext Digiti, i l’altre un centurió, Quint Trebeli. La rivalitat és tan forta que amenaça amb un episodi de violència i Escipió ha de prendre una decisió salomònica per evitar-la, atorgant la corona a tots dos. Aconseguit el que semblava impossible, constituïa una gesta més que notable especialment per un jove encara inexpert per al que era la seva primera operació d’envergadura. Va demostrar de nou una valentia que ja se li coneixia des de Trèbia i Cannas, però hi havia afegit una acurada planificació i preparació en la llarga marxa per territori enemic, apart del “miracle” que representava haver donat crèdit, i encertar, a les informacions sobre els passos de la llacuna de pescadors de un lloc tan llunyà com Tarraco. Aquesta baixada de l’aigua a determinades hores, es produïa cada dia o només en dates especials de vent i altres fenòmens? I a més, va saber contenir-se i no atacar per aquell punt ja inicialment, confiant així als defensors de la ciutat en veure que l’atac era, d’inici, totalment frontal i aconseguir així que desguarnissin la part de la muralla que donava a la llacuna. Amb la conquesta de Cartago Nova, l’equilibri de forces a Hispania canvia completament. Escipió aconsegueix nombrosos recursos militars, artilleria (de l’època) i divuit vaixells de guerra que hi havia a la badia. Botí, aliments, equipament, prestigi i hostatges, fins a tres cents de famílies nobles Hispanes, entre els que hi havia una bellíssima jove, segons explica Livi, de qui va demanar informació sense forçar-la. En saber que era la promesa d’un noble celtiber dit Allucius, li va entregar a ell, junt amb l’or que els Pares de la noia li havien donat com rescat. Allucius va correspondre amb 1.400 genets de la seva tribu, un bon exemple de savi comandament de Publi Escipió i una mostra del seu caràcter, que li va aportar fama d’honest i generós. En quan als presoners fets, a la major part els va deixar en llibertat, excepte dos mil artesans als que va declarar esclaus públics i obligar a treballar per produir armes i equipament per l’exèrcit. Amb Cartago Nova, Escipió aconseguia una base a la Hispania meridional i molts més recursos dels que podia esperar que se li enviessin des de Roma, amb el que l’esforç de guerra allà es convertia en autosuficient. Però encara quedaven tres exèrcits cartaginesos a Hispania, que triplicaven les forces d’Escipió…
MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/
Manuel Toro Coll 