Manuel Toro Coll

PÍNDOLES D’HISTORIA

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ VII – MOTÍ DE SUCRO I

Reprodueixo aquest article de la sèrie Hispania, per la vinculació amb la figura d’Escipió. L’any 207 i 206 a.C. les restes dels exèrcits cartaginesos abandonen Hispania, s’ha acabat l’etapa gloriosa de l’expansió de Cartago, que veu reduït el seu territori al nord d’Àfrica, en tant que Roma ha adquirit i ampliat considerablement el seu camp d’acció. El general victoriós Publi Corneli Escipió cau malalt greument, una infermetat que provoca que les tribus hispanes es rebel·lin, pensant que sense el seu general, les legions seran més fàcils de vèncer. Diu Tito Livi que l’infermetat va ser agreujada pels rumors, doncs cada home hi afegia quelcom pel gust de l’exageració i així, tota Hispania va resultar molt agitada per les notícies: aliats que no varen conservar la fidelitat i exèrcits que no varen complir amb les seves obligacions. Ja hem parlat en una Píndola anterior de la rebel·lió d’Indíbil i Mandoni, ens queda explicar el que va succeir amb les legions apostades a Sucro (les investigacions la situen a l’actual Albalat, província de València), vuit mil homes que Escipió havia deixat per vigilar i defensar el territori i les vies de comunicació entre Cartago Nova i Tarragona. Livi ens diu que la pertorbació, l’acte de bogeria dels legionaris, no varen ser causats exclusivament per les notícies de l’infermetat d’Escipió, sinó que el llarg temps d’inactivitat al que havien estat sotmesos en haver de vigilar el pas i no poder saquejar Cartago Nova junt amb les legions que sí havien participat a l’assalt, els desmoralitzava i irritava, acostumats a viure capturant botí de l’enemic. Tot s’inicià amb rumors que corrien entre ells, exigint els salaris que se’ls devia amb una insolència totalment incompatible amb la disciplina i normes militars: “Els vigies insultaven als tribuns cada cop que aquests feien la ronda i alguns legionaris s’escapolien de nit per saquejar els habitants dels voltants, fins que finalment varen abandonar els estendards sense permís i a plena llum. Tot ho feien segons el seu caprici i fantasia, sense complir normes, disciplina o ordres dels superiors” (Livi). Una mínima aparença d’ordre la varen mantenir amb l’esperança que els tribuns s’unissin al motí, però al veure que en cap cas ho aprovaven, sinó que els censuraven i tractaven de reprimir-los, va esclatar la rebel·lió oberta i els varen expulsar del campament i nomenaren caps del motí a dos soldats comuns, Gai Albi Caleno i Gai Atri Umbro, quina actitud i gosadia no va tenir límits, doncs no solsamènt varen requisar els atributs dels tribuns, també les del comandament suprem i la seva representació, les fascis i les atxes. La creença de que Escipió havia mort els va encoratjar i segurs de que esclatarien rebel·lions tot arreu d’Hispania, es veien capaços de recollir els tributs dels aliats de Roma i saquejar les ciutats que es resistissin, convençuts que enmig de la confusió, les seves malifetes no serien advertides.

Esperant notícies concretes de la mort i enterrament del general Escipió, arribaren informes de la recuperació plena d’aquest amb els set tribuns militars enviats pel mateix Escipió, que els hi havia donat instruccions molt concretes de que no amenacessin als legionaris, que parlessin amb ells demanant els motius de la seva actitud, sense preguntar ni fer referència a les causes del motí o la traïció comesa. Els varen dir que no cobraven puntualment la paga i que no havien participat en els guanys i botí de la campanya. Els tribuns els varen respondre que les seves peticions eren raonables i que les exposarien al general, que s’alegraven de que no fos rés pitjor o complicat de resoldre i que els legionaris revoltats podien descansar tranquils, doncs tant el general com el mateix estat els hi mostrarien els seu agraïment.

Publi Escipió ja s’havia mostrat com un excel·lent general, però no tenia encara experiència en tractar un motí i l’inquietava que la insubordinació s’estengués a tot l’exèrcit i que els càstigs que tenia previstos pels amotinats fossin excessius, pel que va decidir seguir amb prudència en el tractament que calia donar-li. Com diu Polibi “Així como les incomoditats del cos, la fred, la calor, el cansament o les ferides es poden preveure i tractar amb facilitat, les interiors, com els tumors i infermetats dins del cos, es generen i no es poden preveure i son difícils de curar; doncs el mateix passa amb l’Estat o un exèrcit. Es poden preveure els mals propòsits i les guerres exteriors, però les rebel·lions i sedicions originades dins de l’Estat és molt difícil curar-los, necessita de gran habilitat i destresa. Però en la meva opinió (és de Polibi), existeix un antídot adaptable a tot un exèrcit, república o cos polític i és no deixar-los mai descansar per massa temps ni estar sense fer rés, especialment si hi ha prosperitat i abundor”. Escipió va enviar recaptadors a les ciutats tributàries per recollir els fons necessaris per poder fer front a les pagues que reclamaven els legionaris i ho va fer de manera molt notòria, perquè ho veiessin els amotinats. I va dir als tribuns que oferissin als legionaris les pagues degudes i que per cobrar-les, anessin a Cartago Nova, un per un o tots junts, a la seva elecció. Les reflexions dels amotinats varen anar per la via de considerar que si Escipió havia perdonat Indíbil i Mandoni després de combats amb molts morts i ferits, més els perdonaria a ells donat que no havien causat ni una gota de sang. Dubtaven si anar junts o per separat a Cartago Nova i finalment optaren per anar-hi junts, que els va semblar més segur. En tant ells discutien aquests punts, a Cartago Nova tenia lloc un Consell de Guerra, amb divisió d’opinions: els que pensaven que calia castigar els caps del motí, uns 35 homes i els que deien que allò era alta traïció i calia castigar a tots els implicats. Va prevaldre la opinió més misericordiosa i dissenyaren l’estratègia per complir amb el càstig sense provocar una batalla campal. Escipió va ordenar que l’exèrcit acampat a Cartago Nova es preparés per sortir a una suposada expedició de represàlia contra el hispans i ho van fer notori per els amotinats, que ja eren a prop de la ciutat, i que no varen perdre del tot la desconfiança, però sí pensaren que si l’exèrcit sortia, tenien superioritat i podrien apoderar-se del General. Altres instruccions per els tribuns retornats de Sucro consistiren en donar-los-hi cinc dels noms de caps dels amotinats, i que sortissin de nou al camí i amb bones paraules i somriures els convidessin als seus allotjaments, els donessin de menjar i beure abundantment i un cop adormits els encadenessin. Ja arribats els amotinats a la porta de Cartago Nova, amb l’argument de que per obtenir allotjament i menjar calia fer grups, els varen separar. A la matinada, les legions que suposadament sortien a lluitar contra els hispans varen ocupar les portes de sortida i varen col·locar vigies per impedir que ningú deixes la ciutat. Finalment, els amotinats varen ser convocats a una assemblea al for, a la que es varen dirigir amb crits i amenaces, rodejant la tribuna. En quan Escipió hi va pujar, totes les sortides del for varen ser taponades pels legionaris que suposadament havien marxat, totalment armats i equipats, varen rodejar el lloc, el que provocà l’acovardiment dels amotinats. I a la propera píndola sabrem com va acabar el Motí de Sucro…

MANUEL TORO COLL – ADVOCAT – https://manueltorocoll.wordpress.com/

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS” VI – BAECULA I ILIPA

PÍNDOLES D’HISTORIA

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS” VI – BAECULA I ILIPA

A la píndola anterior, veiem com les legions de Publi Escipió conquerien Cartago Nova, l’any 209 a.C. Amb Cartago Nova, Escipió aconseguia una base a la Hispania meridional i molts més recursos dels que podia esperar que se li enviessin des de Roma, amb el que l’esforç de guerra allà es convertia en autosuficient. Però encara quedaven tres exèrcits cartaginesos a Hispania, que triplicaven les forces d’Escipió, els exèrcits que havien derrotat les legions del seu Pare i oncle, morts també, Publi i Gneus, enviats allà per tallar la via de subministrament i reforços d’Anníbal des d’Hispania cap a Itàlia. La guerra a Hispania era quelcom personal per a Publi Corneli Escipió fill, havia de venjar la mort del seu pare i oncle. Roma s’havia fet forta al nord de la península, amb un cap de pont a Empúries per on desembarcaven les legions. Però quedava molt territori, el més ric, en mans de Cartago, constituint la base logística d’Anníbal, econòmica i humana. L’any 208 a.C. Escipió, amb l’exèrcit molt ben preparat i ple de confiança, es dirigeix contra Àsdrubal Barca, germà d’Anníbal i comandant suprem dels exèrcits de Cartago a Hispania. Però Àsdrubal té unes ordres molt concretes, conduir un gran contingent de tropes cartagineses cap a Itàlia i reunir-se allà amb Anníbal per aconseguir així la superioritat necessària contra les legions. Ja de camí, les tropes de Cartago es troben amb les legions d’Escipió, que lluny d’haver-se conformat amb consolidar la victòria de l’any anterior, s’han llençat cap a la conquesta de la conca minera del Guadalquivir, on es troben els dos exèrcits, prop de Baecula. El subseqüent combat és dominat per Escipió, però Àsdrubal, al veure que no pot guanyar, interromp el combat evitant majors pèrdues i segueix el seu camí cap al nord, Pirineus i Itàlia, deixant darrera l’altre Àsdrubal (Giscó) i al germà d’Anníbal, Magó, que junts reunien més de setanta mil infants, de quatre a cinc mil genets, més la infanteria númida de Masinissa, i alguns elefants, amb la missió de contenir i finalment derrotar les legions d’Escipió, que lluny d’acovardir-se, oferia batalla. Entre 208 i 206 va obtenir una sèrie de victòries menors, sense aconseguir batalla a camp obert, ja que Àsdrubal li va negar. Aquell 206 a.C. Escipió disposava de quaranta cinc mil infants i tres mil genets. Dels infants, només la meitat aproximadament eren legionaris, la resta, aliats hispans en els que se li feia difícil confiar a Escipió, tota vegada que la defecció dels que tenia el seu pare va ser la causa de la seva derrota i mort uns anys abans. Tant Àsdrubal com Escipió tenien el mateix problema, coordinar i fer una força coherent i sòlida dels seus efectius, que maniobressin ràpid i eficaçment en l’enfrontament que s’acostava. Prop d’Ilipa (Sevilla) es varen trobar els dos exèrcits i Àsdrubal va enviar la cavalleria per atacar les legions en tant que estaven construint el campament, per així desorganitzar i desmoralitzar-los. Escipió, previngudament, havia col·locat la seva cavalleria rere un turó, en terra de ningú entre els dos exèrcits. El contraatac dels romans va descol·locar completament els de Cartago i aquell primer enfrontament ja va anar a favor de les legions, amb el que això tenia d’indicatiu de la valentia i coratge de cada part. Varen passar dies i cada un d’ells, els exèrcits sortien i es situaven a banda i banda de la plana que els separava, en unes maniobres que duraven hores, tant per situar-se com per tornar al campament. Cada dia, ambdós exèrcits situaven les forces pròpies al centre i els aliats a banda i banda, junt a la cavalleria. Com he dit, passaren dies amb la mateixa rutina, sortida, formació, espera d’hores fins al final del dia i retorn al campament, en una mostra de poc entusiasme per començar la batalla. Cal remarcar l’esforç que suposava aquell desplegament diari, seguint l’anomenat “procediment processional”, formant en columna, encapçalada per la formació a la que correspongués situar-se al flanc de l’extrem dret de la línea de combat, i a continuació, les següents correlativament. Un cop tots situats fins l’extrem esquerra, avançaven fins arribar a la que tenia que ser la línea definitiva de combat, on canviaven l’ordre de marxa pel més compacte de combat, encarats ja a l’enemic. En tant que durava el desplegament, lo normal era enviar davant tropes lleugeres i cavalleria a cobrir la possibilitat d’un atac enemic. El problema de la formació “processional” era la rigidesa, el general havia de decidir molt abans de començar quin seria l’ordre de combat, comunicar-lo als seus comandaments i a cada membre de l’exèrcit. I era pràcticament impossible canviar-lo sobre la marxa. Pràcticament tots els exèrcits de l’època utilitzaven el mateix sistema i ordre de batalla. I l’estratègia d’Escipió a Ilipa cal entendre-la en aquest context, com veurem. Un cop s’havia institucionalitzat la rutina de desplegament diari, Escipió va decidir forçar l’encontre pel dia que ell va escollir. Va donar instruccions als seus comandaments de que les tropes s’aixequessin molt més d’hora del normal i esmorzessin abundant. I va començar el desplegament, però canviant l’ordre de batalla, al centre el aliats hispans, als extrems les legions, i els va fer avançar fins la meitat de la plana que els separava dels cartaginesos. Val a dir que la distancia entre els campaments era superior a una milla, amb el que Àsdrubal no va poder apreciar els canvis fets per Escipió fins que ja havien format i va quedar impossibilitat de canviar la seva formació donada la complexitat i el risc que suposava. A més, en haver avançar l’horari, els cartaginesos no varen poder esmorzar. Separats per menys de mitja milla, ja era possible veure els canvis realitzats, Àsdrubal probablement va quedar desconcertat, però poc podia fer ja. Va seguir uns moments de calma, quan Escipió va ordenar aturar l’avenç i els cartaginesos eren encara quiets a tocar els seu campament, en tant que les respectives cavalleries realitzaven successius atacs. Llavors Escipió va ordenar reprendre l’avenç, més ràpid als flancs, més lent els aliats hispans del centre i atacar a la infanteria lleugera i cavalleria amb javelines per espantar els elefants, alguns dels que començaren a fugir creant confusió entre els mateixos cartaginesos. A continuació, les tropes legionàries dels flancs varen atacar els aliats hispans, que si bé inicialment aguantaven, poc a poc perdien posicions davant l’esforç de les legions, ben alimentades aquell dia i seguint la tàctica d’anar renovant les primeres línees, fins que es va produir una fugida generalitzada, incloses les tropes púniques del centre. Àsdrubal va intentar contenir la fugida i aconseguí formar una línea, vacil·lant, front del seu campament, però que es va enfonsar en quan Escipió va ordenar reprendre l’atac amb contundència. Sembla que una pluja torrencial va ser el que va salvar les restes de l’exèrcit de Cartago, impedint l’assalt del mateix campament per part de les legions. Aquella mateixa nit, els aliats d’ Àsdrubal varen començar a fugir i de fet, ell mateix ho va fer amb algunes de les seves millors unitats. Però al dia següent molts dels fugitius varen ser capturats o morts. Amb la batalla d’Ilipa, acaba la presència de Cartago a Hispania, Escipió ha aconseguit el que semblava impossible i a venjat el seu pare i oncle morts per Cartago…

MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/

Píndolas d’Historia

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS” V – CONQUESTA DE CARTAGO NOVA

Les legions han arribat a Cartago Nova després d’una marxa infernal des del seu campament a l’Ebre, sorprenent totalment els cartaginesos. Cartago Nova estava sobre una llengua de terra, amb un llac al nord i la badia natural al sud, amb una canal que els connectava. La ciutat quedava rodejada per una muralla de quatre kilòmetres (Polibi assegura que ell mateix ho va comprovar quan la va visitar unes dècades més tard) i constava de cinc turons, un dels que estava coronat per la ciutadella. Com a cap de la guarnició tenia un altre Magó, amb mil soldats regulars i uns dos mil ciutadans ben armats i amb certa confiança de que les muralles i defenses eren sòlides. Escipió acampa front a la porta principal, ordena construir un terraplè i prepara els homes amb un discurs exaltant el valor dels legionaris, prometent quantioses recompenses als més valents i especialment l’atorgament de la “corona muralis” pel primer que arribés dalt la muralla. I per primer cop, utilitza als Déus que, diu ell, l’afavoreixen, en aquest cas Neptú, déu del mar, que se li ha aparegut en somnis i li ha promès que en el moment just l’ajudarà. Polibi opina que Publi feia servir aquests recursos “miraculosos” per donar més fe als legionaris, no perquè realment hi cregués. Al dia següent, Escipió ordena atacar des de terra i a la flota de Leli des del mar. Els cartaginesos es varen distribuir a les muralles i altre part rere la porta principal, des de on Magó va ordenar fer una sortida per atacar les legions fora de les muralles, abandonant així la seva protecció. Una actitud incomprensible quin objectiu era demorar l’atac principal o demostrar la vàlua dels defensors i els seus comandaments. Aquell enfrontament es va iniciar amb força pels cartaginesos, però aviat és va veure que la inferioritat numèrica era massa gran, els legionaris anaven substituint les primeres línees, en tant que els defensors de Cartago Nova no tenien reserves, fins que els legionaris varen trencar les línees i perseguiren els que fugien intentant entrar de nou a la ciutat, un caos que Escipió va aprofitar enviant més homes amb escales per pujar a les muralles i ell mateix va apropar-se molt, protegit per tres “lictors” (la seva guàrdia personal) amb escuts i la missió d’aturar els projectils llençats des de la muralla, i així poder veure personalment quins dels seus homes demostraven valentia i a quins calia castigar pel contrari, constituït en jutge de la enorme competència que hi havia entre els legionaris per ser els primers, en matar un enemic, en escalar la muralla, en buscar la glòria per tots els mitjans. El primer assalt amb escales fracassa, la muralla és alta, sempre és complicat calcular l’alçada necessària i justa i els defensors els reben amb una pluja de projectils de tota mena. Escipió ordena retirada i els cartaginesos es mostren eufòrics, fins que al cap d’unes hores veuen que els legionaris tornen a l’assalt. De nou fracassen i ja arriba el capvespre. Escipió havia preparat a un grup de legionaris a la part de la llacuna, cinc-cents, dirigits probablement pels pescadors de Tarraco que l’havien proveït amb la informació de la gran diferència de profunditat al arribar la marea baixa, que els condueixen pel lloc adequat i travessen les aigües fins arribar a la muralla, que en aquell punt era més baixa i estava sense guàrdia donat que tots els homes eren a la porta principal lluitant. Sense dificultats, pugen fins el camí de ronda de la muralla i d’allà es dirigeixen a la porta principal, matant tots els defensors que es troben, on al veure’s atacats per darrera, condeix el pànic entre els cartaginesos i la defensa s’enfonsa, amb el que els legionaris aconsegueixen entrar al primer recinte emmurallat, però quedava la ciutadella, defensada pels soldats regulars de Magò. En veure com un grup de legionaris travessen les aigües en aparença profundes, tots recorden les afirmacions d’Escipió referents a l’ajuda dels déus i especialment de Neptú i la imatge del general en surt enormement reforçada per la superstició dels seus homes. Escipió entra immediatament també, per poder dirigir la segona part de l’atac i ordena acabar amb qualsevol que es trobaren, però no autoritza encara el saqueig. La matança va ser brutal. Escipió, amb mil legionaris, ataca la ciutadella, que després de certa resistència, Magó la rendeix. Assegurat aquest darrer reducte, Escipió ordena tocar la trompeta que autoritza el pillatge i saqueig, que als exèrcits de Roma segueix un esquema particular: tot el que es troba de valor es saquejat i dut a un lloc determinat, en aquest cas la plaça del Mercat, on els Tribuns supervisen el procés de subhasta del botí, normalment adquirit pels comerciants que acompanyen les legions, i cada legionari rebia una part proporcional segons la seva categoria. També es produeix l’entrega de trofeus, condecoracions i alabances del general cap els homes que s’han distingit en la batalla, i en aquest apartat, la “corona muralis” té dos candidats, un de la flota, Sext Digiti, i l’altre un centurió, Quint Trebeli. La rivalitat és tan forta que amenaça amb un episodi de violència i Escipió ha de prendre una decisió salomònica per evitar-la, atorgant la corona a tots dos. Aconseguit el que semblava impossible, constituïa una gesta més que notable especialment per un jove encara inexpert per al que era la seva primera operació d’envergadura. Va demostrar de nou una valentia que ja se li coneixia des de Trèbia i Cannas, però hi havia afegit una acurada planificació i preparació en la llarga marxa per territori enemic, apart del “miracle” que representava haver donat crèdit, i encertar, a les informacions sobre els passos de la llacuna de pescadors de un lloc tan llunyà com Tarraco. Aquesta baixada de l’aigua a determinades hores, es produïa cada dia o només en dates especials de vent i altres fenòmens? I a més, va saber contenir-se i no atacar per aquell punt ja inicialment, confiant així als defensors de la ciutat en veure que l’atac era, d’inici, totalment frontal i aconseguir així que desguarnissin la part de la muralla que donava a la llacuna. Amb la conquesta de Cartago Nova, l’equilibri de forces a Hispania canvia completament. Escipió aconsegueix nombrosos recursos militars, artilleria (de l’època) i divuit vaixells de guerra que hi havia a la badia. Botí, aliments, equipament, prestigi i hostatges, fins a tres cents de famílies nobles Hispanes, entre els que hi havia una bellíssima jove, segons explica Livi, de qui va demanar informació sense forçar-la. En saber que era la promesa d’un noble celtiber dit Allucius, li va entregar a ell, junt amb l’or que els Pares de la noia li havien donat com rescat. Allucius va correspondre amb 1.400 genets de la seva tribu, un bon exemple de savi comandament de Publi Escipió i una mostra del seu caràcter, que li va aportar fama d’honest i generós. En quan als presoners fets, a la major part els va deixar en llibertat, excepte dos mil artesans als que va declarar esclaus públics i obligar a treballar per produir armes i equipament per l’exèrcit. Amb Cartago Nova, Escipió aconseguia una base a la Hispania meridional i molts més recursos dels que podia esperar que se li enviessin des de Roma, amb el que l’esforç de guerra allà es convertia en autosuficient. Però encara quedaven tres exèrcits cartaginesos a Hispania, que triplicaven les forces d’Escipió…

MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/

PÍNDOLES D’HISTORIA

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS” IV – GENERAL A HISPANIA

PÍNDOLES D’HISTORIA

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS” IV – GENERAL A HISPANIA

Havíem deixat la darrera píndola a Itàlia, on des del 218 a.C. fins el 211 a.C. Anníbal segueix derrotant exèrcits de Roma, cònsols i magistrats cauen davant l’estratègia del cartaginès, però no hi ha batalles definitives, Roma no es rendeix, a pesar de que moltes ciutats han estat conquerides i altres s’han passat a l’enemic, com Càpua. Aquest any 211 veu per fi a Anníbal a les portes de Roma, on hi acudeix per ressemblar un intent d’assalt, però també amb una segona finalitat, aconseguir que els dos exèrcits consulars que estaven assetjant la ciutat aliada de Càpua es veiessin obligats a abandonar-la per anar a socórrer Roma. Però per un cop, els generals de Roma veuen clara la jugada i envien només un dels dos exèrcits, quedant l’altra a Càpua. A més, unes pluges torrencials obliguen a Anníbal a abandonar el setge, i Càpua finalment cau en mans de Roma, que recupera el control d’Itàlia central.

A Hispania, les legions de Roma han estat totalment derrotades aquest mateix any 211 a.C. i els dos germans Escipió, oncle i pare de Publi, perden la vida a mans dels generals de Cartago, Àsdrubal i Magó, en confiar en els aliats i ser abandonats en el darrer moment pels celtibers i quedar així en clara inferioritat numèrica. Roma s’ha quedat sense legions que puguin evitar l’enviament de reforços a Anníbal, un fet de la màxima gravetat, doncs si aquests reforços arriben a Itàlia, pot desequilibrar-se de nou l’equilibri inestable de forces. Però al mateix temps, cap general vol anar a Hispania, un lloc maleït que destrossa carreres polítiques i militars. En aquestes circumstàncies, Claudi Neró es anomenat procònsol a Hispania i enviat allà amb dos legions. Aconsegueix alguns resultats i en un moment donat acorrala l’exèrcit d’Asdrùbal en un congost, però comet un greu error d’estratègia, que Asdrúbal aprofita i escapa, havent de tornar Neró a Roma avergonyit i havent perdut la confiança dels seus homes. Allà, el Senat es reuneix al Camp de Mart per debatre qui i com pot fer-se càrrec de la lluita a Hispania, no hi ha candidats que reuneixin els requisits d’edat i cursus honorum, anar a Hispania és garantia de derrota. Davant la inexistència de cap altre candidat, Publi Corneli Escipió demana el nomenament de procònsol a Hispania i el poble, que coneix els seus fets salvant la vida del cònsol i pare del mateix nom o evitant la deserció dels tribuns després de la batalla de Cannas, pressiona als senadors pel seu nomenament. El senat el nomena inicialment procònsol, però els enemics polítics de Publi aconsegueixen revocar-lo i Publi ha d’optar entre abandonar o proposar al senat que el nomenin general, però sense el rang de magistrat, amb el que tot el que aconsegueixi a Hispania no li donarà el dret a celebrar un triomf al seu retorn, que és l’objectiu de qualsevol general de Roma, passejar pels carrers damunt del carro daurat, darrera les legions i davant del botí aconseguit, rebent les aclamacions del poble. Publi escull: serà victòria a Hispania sense triomf o una probable mort sense glòria al camp de batalla. Coneixem la estratègia per una carta que Publi va enviar a Filip V de Macedònia, explicant-li que pensava ser agressiu i no quedar-se a la defensiva. D’aquesta carta ens en dona raó Polibi, l’historiador grec hostatge de Roma que es va fer amic de la família dels Escipió unes dècades després dels fets que relatem. L’any 210, Publi surt cap a Hispania amb les dos legions que li ha atorgat el senat, deu mil homes, més mil genets, una força a totes llums insuficient per vèncer als tres exèrcits de Cartago que hi ha a Hispania, cada un amb més de vint i cinc mil soldats. Inclús sumant els altres catorze o quinze mil legionaris que encara queden allà, segueix en inferioritat clara. Desembarquen a Emporion, aliada de Roma. La seva esposa Emilia ha insistit en acompanyar-lo amb la filla que ja tenen, Publi la instal·larà a Tarraco. És coneguda pels seus legionaris la relació d’estimació que es tenen el general i Emilia, cas poc habitual entre els generals, més aviat donats a deixar la dona a casa i buscar-ne altres allà on vagin.

Publi te un pla que ha elaborat amb la documentació reunida pel seu pare i que havia enviat a la casa dels Escipió de Roma, i per la informació reunida durant els seus primers mesos a Tarraco, recollida de gents del país: pescadors que sortint des de Tarraco baixaven per la costa per arribar a llocs de pesca abundant, navegant de nit per evitar les naus de Cartago. Aquesta informació es refereix especialment a la disposició dels exèrcits cartaginesos i a Cartago Nova, o Qart Hadash, la capital cartaginesa a Hispania, el millor port natural d’Hispania, quines defenses és consideraven impossibles de franquejar. A Cartago Nova, a més, hi havia la seu del govern i administrativa, era un símbol del poder de la família Barca, la ciutat fundada per Amílcar, el Pare d’Anníbal, on es conservaven els arxius, el tresor, aliments i equipament militar i els hostatges de famílies nobles hispàniques retinguts per garantir-ne la seva lleialtat a Cartago. Un objectiu atractiu, però d’enorme risc. Però qualsevol pla d’assalt de la ciutat passava per la dura realitat de que habitualment els setges duraven mesos en aquella època i requerien nombrosos elements d’assalt. I els tres exèrcits de Cartago estaven a només dies de marxa de Cartago Nova, pel que un setge perllongat era impossible que triomfés abans de la seva arribada i conseqüent atac per reraguarda a les legions. Tot i així, el general Escipió ordena la preparació de la marxa cap al sud. Podem pensar que hi havia un punt d’arrogància i ignorància dels perills deguda a la joventut de Publi, vint-i-quatre anys, i altre part de geni militar que anirà demostrant. Però segur que també va recordar que pocs mesos abans, dos pretors, el seu Pare i oncle, i les legions que manaven havien estat massacrades pels exèrcits que l’esperaven ara a ell més al sud. Només li explica el pla al seu amic i mà dreta Leli, que probablement degué manifestar els seus dubtes davant una aposta tan arriscada. Deixa tres mil infants i cinc-cents genets al campament de l’Ebre per qualsevol incidència que pugui sorgir i emprèn la marxa cap al sud amb vint i cinc mil legionaris i dos mil cinc-cents genets. A Leli el posa al comandament d’una flota de trenta cinc galeres de guerra, amb poca tripulació, a la que envia a Cartago Nova amb la missió de dur material i provisions i evacuar les legions si la cosa es posa malament, amb el que Escipió demostra que no és un inconscient absolut, sinó que té planejada la retirada. Polibi relata que Escipió i les legions varen arribar a Cartago Nova al setè dia des de la sortida, i diu que varen sortir des de l’Ebre, que segons Polibi està a dos mil sis-cents “stades” de Cartago Nova, uns cinc-cents dos kilòmetres. Per recórrer aquesta distància haurien d’haver fet setanta dos kilòmetres per dia amb tot el bagatge. És probable que ens falti alguna dada de Polibi que indiqui que cal reduir aquest “kilometratge” diari, però en qualsevol cas, va ser una marxa molt ràpida fins a Cartago Nova, amb total sorpresa per als seus defensors, que es trobaren d’un dia per altra amb dos legions a les seves portes sense cap avís previ. El mes que ve veurem com va anar el setge i assalt de Cartago Nova!

MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/

PÍNDOLES D’HISTORIA

PÍNDOLES D’HISTORIA

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS”, III – CANNAS

Havíem deixat les legions el 3 d’Agost de 216 a.C. prop de Cannas, comandades pel cònsol Terenci Varró, i enfrontades a l’exèrcit d’Anníbal. L’exèrcit romà s’estén al llarg de tres kilòmetres i el jove Publi Escipió ocupa lloc amb les legions del centre. Als extrems la cavalleria, el flanc esquerre amb Terenci Varró i el dret Emili Paulo. La disposició dels manípuls en que es dividia cada legió l’ha canviat Varró per l’ocasió, aconseguint major profunditat, però al mateix temps l’espai entremig és molt més reduït i impedeix maniobres fluides. Davant de les legions, totes les forces de que disposa Anníbal es despleguen al llarg de tres kilòmetres també, però amb menor profunditat donat que son menys nombrosos, amb la cavalleria gal·la i ibera sota les ordres del general Himilcon i la númida a les de Maharbal. La infanteria cartaginesa del centre la composaven els gals i ibers, menys fiables, als que Anníbal fa avançar formant una corba convexa. I la infanteria africana d’Anníbal es va quedar quieta a la posició, sense avançar, una maniobra mai vista fins llavors i que els generals de Roma no varen saber interpretar, exultants com estaven i sentint la victòria que els hi havia de donar el simple fet de doblar en número als de Cartago. Poc a poc, les legions fan retrocedir els ibers i gals i el que era una corba convexa comença a semblar el fons d’una borsa, amb els costats guardats per la infanteria africana, que encara no havia començat a atacar. En aquest punt, Anníbal ordena a la cavalleria d’Himilcon atacar i desfer-se de la romana comandada per Emili Paulo, el que aconsegueix molt ràpidament. Però el cònsol Varró fa una lectura del que passa molt positiva pels interessos de Roma, veient que el centre de la formació cartaginesa s’enfonsava i així comptava trencar en dos l’exèrcit d’Anníbal i aniquilar-lo després amb la força del seu número de legionaris, pel que va mantenir l’ordre d’avançar, i les legions s’anaven endinsant a l’espai que Anníbal els havia deixat entre el fons de la bossa d’ibers i gals i els costats d’infanteria africana. En aquell moment, Anníbal va donar ordres als infants africans d’avançar i atacar els flancs de les legions, maniobra que realitzen avançant més ràpid els més allunyats i poc a poc els més propers a les legions, tancant d’aquesta manera la borsa al voltant de les legions. En tant, la cavalleria d’Himilcon un cop desfeta la de Roma del flanc dret, s’ha desplaçat al galop al costat esquerra i rodeja les forces de cavalleria de Terenci Varró i les destrossen, deixant les legions sense cavalleria que els hi protegeixi els flancs. Vista la situació, Varró fuig amb un grup de genets i aconsegueixen arribar a la fortalesa de Venusia, on te temps de pensar i lamentar-se de la derrota, tot i que encara no coneix el vertader abast de la mateixa, doncs la lluita continuava a Cannas, on el jove Publi Escipió continua lluitant amb valentia. Però el desastre és absolut i Escipió rep ordres d’agrupar les forces que pugui i marxar cap a Canusio, salvant tots els homes que pugui. Se’ls hi uneixen altres tribuns i amb uns quatre mil homes escapen del cercle, recullen els legionaris que havien quedat en el campament romà i sumen així uns deu mil. La derrota de Cannas és la més aclaparadora patida per Roma fins llavors: vuitanta senadors hi varen morir, més de la meitat dels tribuns militars (vint-i-nou dels quaranta vuit), els dos procònsols, i segons Titus Livi i Polibi, entre cinquanta mil i setanta mil legionaris. Arribats a Canusio, Publi ha d’enfrontar-se, sent com és el tribú més jove, a una rebel·lió i intent de deserció dels altres tribuns, que es plantegen fugir a algun regne amic, vist l’abast de la derrota de Roma, que donen per definitiva. Publi s’hi enfronta i pronuncia un jurament solemne dirigit a Jupiter Optimus Maximus, demanant que els pitjors mals caiguessin sobre ell i la seva família si no el complia: jurava que mai abandonaria la República, ni permetria que ningú ho fes, matant-lo si fos necessari. Ho fa jurar també als tribuns i aconsegueix que se’n desdiguin de l’intent de deserció i amb només dinou anys, l’elegeixen com a cap de tots ells, amb la comesa de dur fins a Roma aquelles dues legions vençudes, però no mortes, i que tindran un llarg recorregut que coneixerem més endavant. Un cop a Roma, els tribuns son sotmesos a una mena de judici al Senat, que opta per no sancionar-los per la derrota, però en canvi, condemnen les dues legions a un desterrament a Sicília, on no podran lluitar per recuperar el seu honor, i es converteixen en les “legions maldites”. Roma està en estat de “shock”, el Senat pren mesures per evitar el pànic, recluten tots els homes a partir de disset anys per defensar la ciutat del previsible atac d’Anníbal, també es formen dos legions amb esclaus armats amb material antic de batalles guanyades; i finalment, vuit mil homes condemnats per diversos delictes penats fins a la mort, als que s’ofereix la redempció si lluiten per Roma. Anníbal envia un oficial al Senat amb deu presoners escollits entre els milers fets a Cannas, amb l’encàrrec de negociar amb el Senat un rescat. Però es troba amb un Senat que no defalleix i li envia un missatge amb el que probablement no comptava: Roma no està disposada a pagar rescat per uns homes que s’han rendit i s’han convertit en esclaus de Cartago, sense honor. Anníbal entén en aquell moment que la confrontació amb Roma no serà a l’estil hel·lenístic del que ell està imbuït per la seva formació amb tutors d’aquella procedència, l’estil grec que podria finalitzar amb un acord de repartiment de poder i zones d’influència. No, amb Roma és diferent, lluitarà fins destruir l’adversari o ser destruïda ella mateixa, aquesta era la “virtus” romana, lluitar, resistir, recomposar-se, mai rendir-se, fins la victòria final, o la mort. Anníbal va optar per dirigir-se cap al sud d’Itàlia enlloc d’assetjar Roma, probablement influït pel record dels vuit mesos que els hi va costar la conquesta de Sagunt, una ciutat molt més petita i pitjor defensada. Però diu la llegenda que aquesta acció li va costar una reprensió de Maharbal, el seu general, que li va etzibar “De què serveix guanyar una gran batalla si no aprofites la victòria fins a les últimes conseqüències?”. Anníbal comptava amb anar rebent adhesions de pobles i ciutats descontentes amb Roma, com així va ser, tot i que en menor quantitat de la que era necessària per ofegar Roma. I enlloc de victòria definitiva o acord entre les potències, començaren a passar anys de lluita permanent a sol itàlic, sense arribar a la derrota definitiva de cap dels dos bàndols. En tant, Publi Escipiò, l’any 215 a.C. contrau matrimoni amb Emilia, la filla del cònsol Emilio Paulo, mort a Cannas. I apart de que va ser nomenat “curule edile” l’any 213 a.C., un esgraó del “cursus honorum”, poca cosa més se sap del que fa entre els anys 216 i 210, tot suposant que va seguir la carrera militar. En tant, el seu pare Publi i el seu oncle Gneus seguien lluitant a Hispania contra els tres exèrcits que allà tenia Cartago, sense obtenir reforços o més recursos de Roma, amb el que poc més podien fer que defensar posicions. L’any 211 a.C. el pare de Publi, general de les legions de Roma a Hispania, en el decurs de la campanya anual, envia a Gneus amb una part de l’exèrcit i d’aliats celtibers a contenir els cartaginesos, que aprofiten la divisió de forces per enfrontar-se a cada un per separat. Tant Publi pare com Gneus són totalment derrotats i els dos germans Escipió perden la vida a mans dels generals de Cartago, en ser abandonats en el darrer moment pels aliats celtibers i quedar així en clara inferioritat numèrica. Seguirem amb Publi Escipió el mes que ve…

MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS”, II

PÍNDOLES D’HISTORIA

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS”, II

Vàrem deixar a Publi Escipió l’Africà com supervivent del desastre de la batalla del riu Trebia, on vint mil legionaris havien perdut la vida a mans dels cartaginesos. L’any 217 a.C., Anníbal es va posar en marxa cap al sud amb 45.000 infants i 10.000 genets, travessant zones inundades de la vora del riu Arno, que els obligaven a caminar mullats permanentment i a dormir de qualsevol manera, en condicions esgotadores sotmesos a la insalubritat i les infeccions de la zona. Aquestes condicions varen provocar una malaltia ocular a Anníbal fins deixar-lo cec de l’ull esquerra, però a pesar de tot, l’exèrcit cartaginès es va plantar a Etrúria sense que les legions poguessin aturar-lo i començaren una sistemàtica sèrie d’atacs i conquestes de ciutats com Florentia, per provocar al cònsol Flamini i que els ataqués abans de que arribessin ajuntar-se amb els reforços de l’altre cònsol Servili. Roma havia escollit Flamini com un dels Cònsols de l’any, i des de l’inici del seu mandat va perseguir Anníbal i els seus amb les legions que li corresponien, havent sortit de Roma sense complir correctament els rituals religiosos, fet que li va costar car posteriorment. La trobada va tenir lloc aquest cop al llac Trasimè, on les legions caminaven per la vora sense poder presentar formació de combat perseguint l’exèrcit de Cartago, sense preveure que el tenien emboscat darrera les petites elevacions, deixant-los només el petit espai fins al llac. Els cartaginesos, a ordres d’Anníbal, havien realitzat unes maniobres nocturnes complicades, difícils d’executar per altres exèrcits menys coordinats, per situar-se a lloc i estar preparats per quan les legions arribessin. L’atac, des de posicions més elevades i contra un enemic desprevingut, va ser brutal, els legionaris varen respondre com pogueren a la pluja de javelines i els cops d’espasa de la infanteria i cavalleria, però la desorganització era complerta. Allà va morir fins i tot el Cònsol Flamini, amb 15.000 dels seus homes, més altres 15.000 presoners. Poc més tard, 4.000 genets del segon Cònsol, Servili Gemine varen patir una emboscada de la cavalleria cartaginesa, que els va exterminar o fer presoners. Roma es dessagnava i durant la resta de l’any 217 a.C. es defensa com pot del maleït general cartaginès que sembla anticipar-se sempre als moviments de les legions. Nomenen un “Dictator”, un únic comandament, en la persona de Quint Fabi Màxim “Cuntactor”, així anomenat per la seva tàctica de anar poc a poc, no establir contacte amb l’enemic sense tenir una avantatja substancial. I sense grans enfrontaments, passa un any i arriba la primavera del 216 a.C. La vida continua i Roma és molt resistent, té grans quantitats de reserves humanes gràcies als acords i la lleialtat de molts dels pobles itàlics, que envien reforços. Anníbal es va equivocar molt pensant que tots aquells itàlics es rebel·larien contra Roma i es posarien del seu costat.

A la ciutat de Roma, Publi Escipió es promet en matrimoni amb la filla de Luci Emili Paulo, cònsol l’any 216 i exerceix com tribú militar a la Segona Legió, una de les vuit reunides per Roma sota el comandament dels dos cònsols de l’any, Luci Emili Paulo, el futur sogre de Publi, i Gai Terenci Varró. A més, cada legió consta de cinc mil legionaris enlloc dels quatre mil habituals, una decisió d’emergència pressa pel Senat. Tres-cents genets per a cada legió i les tropes auxiliars, vuitanta-set mil homes, per enfrontar-se als quaranta set mil cartaginesos d’Anníbal. Algú ha descrit aquell exèrcit de vuit legions com un “juggernaut”, un monstre enorme difícil de comandar i maniobrar, destinat a destruir aquell insolent enemic cartaginès que s’havia atrevit a envair el mateix territori d’Itàlia. Anníbal rebia informació dels moviments de les legions, sabia el que afrontaven i que estava en molta inferioritat numèrica. A més, els mercenaris, ibers i d’altres procedències, estaven a prop de la revolta per la manca de resultats i botí des de feia quelcom més d’un any. Les decisions que prengués marcarien immediatament el futur del seu exèrcit, tenia poques possibilitats de victòria, moltes de ser aniquilats per l’enorme exèrcit romà. Va ordenar dirigir-se cap a Cannae, on hi havia un enorme dipòsit de queviures i material preparat per les legions, comptava així aprovisionar-se i callar els ànims de revolta interns dels seus mercenaris, però també comptava amb que les legions els seguissin fins allà, un terreny que li convenia per l’enfrontament que es preveia decisiu. I Anníbal havia demostrat en tots els enfrontaments anteriors que sabia escollir el lloc on batallar. Els cartaginesos s’apoderen de les reserves i provisions. Segons Polibi, la captura de Cannas “va causar una enorme commoció, doncs no era només la pèrdua del lloc i dels magatzems, sinó del tot el districte”

Les legions arriben just a temps per veure com han perdut el dipòsit i això provoca la fúria del cònsol Varró, que vol atacar immediatament i només és frenat per la prudència de l’altra cònsol. Al dia següent, seguint el costum romà, és a Varró al que li toca comandar la totalitat de les forces, un dia cada cònsol, i ordena atacar. Els cartaginesos és limiten a defensar-se amb forces d’infanteria lleugera y la cavalleria, fins que l’arribada de la nit fa aturar el combat. Al següent dia és el cònsol Emili Paulo qui comanda i manté les forces romanes en posició defensiva. Anníbal ordena als seus atacar els destacaments romans a l’altre vora del riu, en una tàctica molt ben premeditada per dur al gruix de les legions al lloc on volia presentar la batalla, situant-les contra el vent Volturn. I per fi, el 3 d’Agost, el cònsol que comanda és Terenci Varró de nou, que immediatament dona ordres de posicionar-se per atacar en el punt del riu al que s’ha situat, ensarronat per Anníbal. L’exèrcit romà s’estén al llarg de tres kilòmetres i el jove Publi Escipió ocupa lloc amb les legions del centre, comandats pels cònsols de l’any anterior i als extrems la cavalleria, al flanc esquerre amb Terenci Varró i al dret Emili Paulo. La disposició dels manípuls en que es dividia cada legió l’ha canviat Varró per l’ocasió, aconseguint major profunditat, però al mateix temps l’espai entremig és molt més reduït i impedeix maniobres fluides. Davant de les legions, totes les forces de que disposa Anníbal es despleguen al llarg de tres kilòmetres també, però amb menor profunditat, donat que son menys nombrosos, amb la cavalleria gal·la i ibera sota les ordres del general Himilcon i la númida a les de Maharbal. Diu la llegenda que un oficial cartaginès, de nom Gisgo, va fer un comentari del extraordinari tamany de l’exèrcit romà, i que Anníbal li va contestar “Altre cosa que se t’ha passat, Gisgo, és encara més sorprenent, doncs amb tants romans com hi ha, no n’hi ha cap de tots ells que es digui Gisgo” i amb aquest acudit va fer riure tots els oficials que els rodejaven, aconseguint allunyar la lògica inquietud. La infanteria cartaginesa del centre la composaven els gals i ibers, als que Anníbal fa avançar de forma corba-convexa. I la infanteria africana d’Anníbal es va quedar a la posició, sense avançar, una maniobra mai vista fins llavors i que els generals de Roma no varen saber interpretar, exultants com estaven i sentint la victòria que els hi havia de donar el simple fet de doblar en número als de Cartago. I el mes que ve, veurem com es va desenvolupar la batalla de Cannas, segurament la més estudiada de la història…

MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/

PÍNDOLES D’HISTORIA

PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS”, I

Publius Cornelius Scipio Africanus – (235-184 a.C). A la batalla de Zama, que va posar final a la Segona Guerra Púnica, Anníbal va ser derrotat per Escipió l’Africà. Anys més tard, Anníbal residia exiliat a la cort d’Antíoc Selèucida, quan va arribar una ambaixada de Roma amb l’Africà. Els dos antics rivals es varen veure cordialment, i en el decurs de la trobada Escipió li va preguntar a Anníbal “Qui creus que ha estat el més gran general de la història?”, al que Anníbal digué “sens dubte, Alexandre el Gran”, “i el segon?”, “Pirros de l’Èpir”. “I el tercer?”, “jo”, digué Anníbal. “Pels Déus! Què hauries dit si m’haguessis derrotat a mi?” demanà Escipió, “Llavors m’hagués posat el primer, el més gran dels generals”. Resposta reivindicativa i al temps afalagadora per Escipió que ens explica Tito Livi.

Adrian Goldsworthy, aquesta píndola està extreta del seu llibre, prenem la descripció de d’infància i el caràcter d’Escipió: sensible, intel·ligent i carismàtic, tenia la il·limitada confiança en ell mateix que dona el ser Patrici, coneixedor des de la infància de que estava predestinat a ocupar un lloc preeminent en la vida pública de Roma. Alguns relats de la seva infantessa tenen molt en comú amb anècdotes relacionats amb prínceps i reis hel·lenístics. Inclús, un mite calcat d’altre atribuït a Alexandre el Gran, insinua un parentiu diví en afirmar que la seva Mare s’havia allitat amb una serp enorme. Tocant realitat, Escipió va ser una persona molt religiosa, que ja de jove acostumava anar de matinada al temple de Júpiter al Capitoli i asseure’s en silenci solitari. De més gran, afirmava que els seus plans els guiaven els somnis que els Déus li enviaven. L’historiador grec Polibi, que va viure a la casa dels nets d’Escipió Africà i va tenir accés als relats de la família i estret contacte amb tots ells, incloent a Leli, amic i company de l’Africà al llarg de totes les seves aventures, afirmava que en realitat, Escipió no es creia les seves pròpies afirmacions “divines”, però les utilitzava per als més crèduls. Com molts dels grans líders, Escipió tenia dots teatrals. L’aprenentatge bèl·lic real el va començar aviat, seguint el costum romà de que els fills seguien el pare en les seves campanyes com a companys de tenda (contubernialis), que es considerava un bon mètode de que els joves aristòcrates adquirissin experiència militar. Publi Escipió pare va ser nomenat cònsol l’any 218 a.C. i comandava dos legions amb l’encàrrec d’aturar l’exèrcit cartaginès d’Anníbal, que es dirigia cap a Itàlia des d’Hispania a un ritme endiablat, de tal manera que Publi pare va desembarcar a la desembocadura del Roine, convençut de que allà tindria temps d’organitzar-se i atacar Anníbal quan arribés. Però els cartaginesos, preveient que la zona de la costa seria perillosa, havien arribat al riu prou més amunt, a tres o quatre jornades des de la costa i allà el varen travessar, arrasant les tribus que se’ls hi varen enfrontar. Vist que ja no els podien atrapar, Publi pare envia al seu germà Gneus cap a Hispania amb les dos legions per tallar les vies de aprovisionament dels cartaginesos i ell, vist que Anníbal es dirigia cap Itàlia per una ruta insospitada travessant els Alps, torna per fer-li front. I efectivament, en contra de l’esperat, Anníbal i el seu exèrcit arriben al nord d’Itàlia, tot i que pateixen molt per la fred, els atacs de tribus i caigudes. Prop de Placentia corre el riu Ticino. El cònsol Publi ordena construir un pont format per naus posades de costat, per on fa passar la cavalleria i una part dels vélites, (soldats amb armes lleugeres). L’objectiu, conèixer les posicions de l’enemic i la seva força real. Però es va trobar de front amb l’exèrcit complert d’Anníbal, que va fer atacar la seva cavalleria, superior en número i en preparació, en bona part composada per genets númides. La càrrega va ser brutal, a galop, i travessà les files dels vélites. A continuació, Anníbal va enviar els dos grups que havia reservat, a envoltar els romans per reraguarda, i així el cònsol i la seva guarda van quedar rodejats. El fill del cònsol, amb una turma de cavalleria, contemplaven la batalla des de posició de reraguarda, astorats i compungits, però no li va faltar valor per ordenar, amb els seus disset anys, una càrrega en ajuda del seu pare, el cònsol. Inicialment, els legionaris no el varen seguir i la cavalcada solitària de Publi fill semblava abocada a morir junt amb el pare, però, per vergonya o per sentit del deure, finalment els legionaris es varen llençar contra l’enemic. La sorpresa dels cartaginesos va permetre el rescat del cònsol, tot i que malferit i varen emprendre la retirada al galop cap al pont de naus i allà, el cònsol donà ordres de creuar-lo i destruir-lo, per evitar que els cartaginesos els poguessin seguir. I va anar ben just, el pont es desfeia quan ja començaven a creuar-lo els enemics.

Dies més tard, desembre del 218 a.C., prop del riu Trebia es reuneixen les legions del cònsol que acaba d’arribar des de Sicília, Tiberi Semproni Longo, després d’haver fet 1.800 kilòmetres en 40 dies, amb el que els romans passaven a tenir superioritat numèrica. Degut a l’estat de Publi cònsol, ferit, Semproni es posa al comandament de les quatre legions i busca l’enfrontament directe amb l’exèrcit d’Anníbal, qui l’atrau cap a una zona que ha escollit mitjançant enviaments de cavalleria que es retiren un cop iniciat l’enfrontament. Anníbal havia ordenat al seu germà Magó que es situés en una zona de bosc del camp on preveia presentar batalla. Els legionaris varen haver de travessar el riu Trebia per arribar a la dita zona, en una matinada gèlida, de manera que en arribar a l’altre costat, estaven glaçats i tremolosos. La batalla començà amb l’enfrontament de la cavalleria, que per número i per habilitat, es va decantar en favor dels genets númides d’Anníbal i la retirada dels romans, amb el que els flancs de les legions varen quedar al descobert i patint atacs de front i d’ambdós costats. Al poc, ja amb les legions buscant una via de retirada, els mil genets i altres mil infants que tenia Magó amagats en el bosc situat a reraguarda de les legions, varen iniciar un atac per l’únic punt que els hi quedava als romans per fugir. La derrota va ser inapel·lable, més de vint mil romans varen quedar estesos al camp de batalla, juntament amb el prestigi i quelcom més del cònsol Semproni Longo. Ja com amos de la vall del Po, els cartaginesos hi passaren l’hivern descansant i Anníbal enviant missatges a les ciutats italianes: era allà no per conquerir, sinó per alliberar Itàlia del jou de Roma.

Publi pare, un cop recuperat de les seves ferides, surt cap a Hispania com procònsol per reunir-se amb el seu germà Gneus, en tant que Publi fill es queda a Itàlia i contrau matrimoni amb la filla de Luci Emili Paulo, cònsol l’any 216. Publi exerceix com tribú militar a la Segona Legió, una de les vuit reunides per Roma sota el comandament dels dos cònsols de l’any, Luci Emili Paulo, el sogre de Publi, i Gai Terenci Varron. Algú ha descrit aquell exèrcit de vuit legions com un “juggernaut”, un monstre enorme difícil de comandar i maniobrar, destinat a destruir aquell insolent enemic. Seguirem amb l’apassionant història de l’Africà en la propera píndola

MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/

PÍNDOLES D’HISTÒRIA

HISPANIA XXIII – AUGUST I LA FI DE LA CONQUESTA HISPANA

PÍNDOLES D’HISTÒRIA

HISPANIA XXIII – AUGUST I LA FI DE LA CONQUESTA HISPANA

L’any 44 a.C. vint Senadors romans varen apunyalar a Cèsar fins a la mort, entre ells Brut: “Tu també fill meu?”. No hi va haver represàlies, de moment, i el Senat, a proposta de Ciceró, va ratificar totes les decisions de Cèsar a canvi d’una amnistia pels assassins. El seu nebot Octavià, un noiet de 18 anys i constitució dèbil, nascut a províncies i no a Roma, era lluny en aquells moments, preparant una acció bèl·lica contra Partia. Als 18 anys s’havia convertit en un jove atractiu, no massa alt, 165 cm, però ben proporcionat. Això, junt a ser part per part de Mare de la família Juliana, el feia molt interessant pel sexe oposat. Feia 3 anys que havia canviat la seva toga de nen amb franja vermella per la “toga virilis”, la toga blanca dels adults. Mort Julio Cèsar i llegit el seu testament, Octavià es convertí en el seu legítim hereu, adoptat com a fill per Cèsar i principal beneficiari d’una important fortuna. En referència a Hispania, Octavi va ser testimoni presencial de la batalla de Munda, que va tenir lloc entre Osuna i Écija, en la que Cèsar, a pesar de que està en inferioritat numèrica, s’imposà en un duríssim combat gràcies a la expertesa i veterania dels seus legionaris, dirigits des de la primera línea pel mateix Cèsar, i l’exèrcit pompeià és pràcticament aniquilat. En la inseguretat següent a la mort de Julio Cèsar, Octavià es va moure bé i l’any 42 a.C el Senat va decidir formalment que Cèsar s’havia convertit en un Déu, per tant, Octavià passava a ser “Fill d’un Déu”. Els 10 anys següents varen ser de guerra civil, en la que Octavià va mostrar-se com un brutal senyor de la guerra, sàdic, escandalós, i utilitzant mètodes il·legals amb el seu exèrcit privat, amb tàctiques no llunyanes del cop d’estat. El “com” un personatge com Octavià va acabar sent nomenat “August” (el Reverenciat) en una memorable sessió del Senat a Roma el 16 de gener del 27 a.C. ha desconcertat als historiadors, ja que va ser l’enterrador de la República que sempre va semblar defensar. Octavià, anomenat “August” pel Senat, és sens dubte l’estadista més important de la història de Roma i qui marca un abans i un després, de la República a l’Imperi. En la “seva” guerra civil, a diferència de la lliurada per Cèsar contra Pompeu, Hispania no és el teatre de les operacions bèl·liques, que es desenvolupen majoritàriament a Orient. Hispania es governada per Octavi mitjançant llegats, el seu poder es basava sobre tot amb una excel·lent relació amb l’exèrcit ampliat que estava sota les seves ordres, estretament unit a ell, que era qui els feia donacions i decidia assentaments pels veterans. Ja existien legions permanentment assentades a llocs estratègics, que igual servien per protegir el territori que per mantenir l’ordre polític intern, amb el que el govern d’August-Octavi esdevé una monarquia militar, que per mantenir la “virtus imperatoria” necessita èxits militars, i aquí és on es fixa Hispania com objectiu, concretament les tribus cantàbriques, encara autòctones i sense reconèixer la sobirania de Roma. Pedro Barceló, de qui extraiem aquest article, recull un text de Floro: “A Occident, quasi tota Hispania estava en pau, excepte la zona de la Citerior enganxada a l’extrem dels Pirineus, que acarona l’oceà. Allà vivien dos pobles molt valents, els càntabres i els àsturs, que fustigaven les fronteres de l’imperi. Els càntabres eren els més resolts, aspres i constants en la rebel·lió. No contents amb la seva independència, volien també dominar els seus veïns: vacceus, turmogues i autrígons, als que assetjaven amb continues incursions”. Amb aquesta situació, August decideix venir personalment a Hispania a fer-se càrrec de la direcció de la campanya, que també seguia el pla general de política exterior de Roma d’anar controlant tots els territoris entremitjos de l’espai dissenyat per August. Altre factor considerat era el contingut econòmic, doncs el nord d’Hispania, Astúries i Cantàbria, eren riques en minerals, or, coure, ferro. Excepte en comptades ocasions, els àsturs i els càntabres s’havien mantingut al marge dels conflictes anteriors entre altres pobles hispànics i Roma, per quin motiu es desconeixien les seves costums i àmbits. I així, el que semblava d’inici una campanya fàcil, es va torçar en una successió d’operacions al llarg de més de deu anys, amb el que August, que les havia iniciat, es veu obligat a delegar en els seus llegats per no estar tant temps fora de Roma. Així, l’any 27 a.C. en que va ser anomenat “August”, arriba a Hispania, establint la residència a Tarraco, on s’hi quedarà llarg temps. L’ú de gener dels anys 26 i 25 a.C. celebrarà allí la solemne cerimònia d’investidura dels seus octau i novè consolats, prendrà importants decisions, rebrà ambaixades de tot el món i prepararà les campanyes contra els pobles del nord, convertint Tarraco en la virtual capital de l’Imperi. Seguim amb Pedro Barceló, que ens relata aquells anys i les dificultats d’obtenir informació fidedigna de les campanyes. La campanya de l’any 26 a.C. s’inicia amb la mobilització de sis legions, reforçades amb les corresponents tropes auxiliars. Organitzats en dos columnes, una dirigida per Publi Carisi contra els àsturs, l’altra per Gai Antisti Vero conjuntament amb August, per enfrontar-se als càntabres. Comptaven donar un cop definitiu a tots aquells pobles coordinant els seus moviments estratègics. Les legions avancen, els càntabres es refugien a Vindius (Peña Ubiña), Aracillum, prop de Reinosa es conquerida i arrasada, amb les legions recolzades per una flota que aconsegueix desembarcar tropes a Portus Blendium (Suances) i Portus Victoriae Iuliobrigensis (Santander), que enllacen amb les legions que pugen del sud. I així acaba aquesta primera fase, amb Roma controlant importants punts i rutes, però amb els càntabres mantenint la resistència, organitzant guerrilles i retirant-se a les zones més inaccessibles. August, que ha emmalaltit, deixa el comandament en mans d’Antisti i es retira cap a Tarraco, quan un llamp cau sobre un dels esclaus que duen la seva llitera. En l’enfrontament amb els àsturs, als que no els hi va gaire millor, són obligats per Publi Carisi a baixar de les muntanyes i establir-se a les planes controlades per les legions. Alguns dels legionaris veterans són recompensats amb terres fèrtils de cultiu a la Lusitània, concretament a la riba del Guadiana, a la recent fundada Emèrita Augusta (Mérida), que esdevé la capital de la nova província. De retorn a Roma, August celebra un “triomf” i ordena que es tanquin les portes del temple de Janus, símbol de que la pau imperava a tot l’Imperi aquell any 25 a.C. i s’emeten monedes i construeixen altars commemoratius. Però el cert és que la pacificació no és complerta fins l’any 19 a.C. en que Marc Vipsani Agripa, gendre d’August i el general més experimentat de Roma, és enviat a Hispania, on arrasarà a sang i foc el país i sotmetrà als últims resistents, reorganitza el territori i premia els pobles que els han estat fidels, com queda reflectit en l’anomenat Bronze de Bembibre (El Bierzo), de l’any 15 a.C. “L’Emperador César August, fill del Diví Julius Cèsar, en la seva IX potestat tribunícia i en qualitat de procònsol prescriu: atorgo la immunitat perpetua i els cedeixo tots els camps que han ocupat amb els seus límits als habitants del castellum de Paemeiobriga, del poble dels Susarros, perquè m’han dit els meus llegats que s’han mantingut fidels (als romans) en tot moment; per això ordeno al meu llegat que posseeixin aquests camps sense cap discussió…”. Hispania ja és totalment romana.

MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/

PÍNDOLES D’HISTÒRIA

HISPANIA XXII – GUERRA CIVIL JULI CÈSAR A HISPANIA II

Havíem deixat a Cèsar comentant els primers enfrontaments amb els homes de Pompeu a Hispania, com explica a la seva obra “Commentarii de bello civile”. Com escriu Pedro Barceló, la primera campanya hispana implica a unes 14 legions i es distingirà per la gran operativitat i flexibilitat de les legions de Cèsar, que es capaç d’aprofitar el terreny en contra de l’enemic. Però l’inici no és favorable a Cèsar, que té pressa per poder tornar a Itàlia i evitar que Pompeu hi retorni des de Grècia. Cèsar pren la iniciativa i col·loca les seves legions davant les d’Afrani, general de Pompeu. L’intent de prendre el turó de Puig Bordel, que queda entre el seu campament i el de l’enemic, es frustrat per les legions d’Afrani i a més, plou a bots i barrals, s’inunda el seu campament i s’ensorren els ponts del Segre, imprescindibles per l’aprovisionament, amb el que Cèsar queda aïllat i en perill de aniquilació del seu exèrcit. Però la professionalitat que demostren els salva i gira la truita: reconstrueix els ponts, aconsegueix provisions i les línees de comunicació es restableixen amb la Gàl·lia i pacta ajuts amb un grup de ciutats com Osca, Calagurris i Tarraco. Al mateix temps, els exèrcits d’Afrani i Petrei es retiren a la línea de l’Ebre on establir un nou front, però Cèsar els persegueix, maniobra i sense enfrontaments massius, aconsegueix acorralar a l’enemic i tallar les seves línees de subministrament, amb el que la moral decau i Cèsar aprofita per fer ofertes generoses que conclouen amb la rendició i capitulació d’Afrani i Petrei. Ho explica Cèsar en els seus Comentaris a la Guerra Civil “Cèsar havia concebut l’esperança de poder acabar sense combatre i sang dels seus, per haver tallat els subministraments a l’enemic. A quin propòsit, doncs, inclús guanyant, havia de perdre algun dels seus? Perquè exposar als soldats a ferides, sent tan lleials? I per damunt de tot, perquè temptar la fortuna, si podia vèncer amb diplomàcia en lloc d’espasa? També el preocupava la previsible mort de tants ciutadans. Però el que pensava Cèsar no era el que opinaven els soldats, que deien sense miraments que si es deixava escapar una victòria tan clara, més tard, quan Cèsar volgués batallar, ells no ho acceptarien”. “Cèsar no havia volgut batalla a pesar de comptar amb avantatge de tropes, lloc i temps. En lloc d’això, per aconseguir la pau, el seu exèrcit, havent rebut injúries i la mort d’alguns dels seus, va salvar als de l’altre camp que tenia a les seves mans, als soldats d’Afrani que havien demanat reconciliació després d’haver rebutjat la pau, violat els tractats i passat per les armes a homes desarmats i amistosos. Així, ara experimentaven en ells mateixos el que sol passar als homes tossuts i arrogants, que acaben demanant amb ànsia el que poc abans rebutjaven. Però tot això no farà que Cèsar s’aprofiti del seu abatiment, sinó que el que desitja és que es dissolguin els exèrcits que han lluitat contra ell. Doncs aquest exèrcits no es varen enviar a Hispania per pacificar-la, sinó per lluitar contra ell; com també s’enviaven generals, i en la seva absència retingueren molts anys dos províncies molt bel·licoses; inclús s’havien canviat l’ordre de successió dels càrrecs, enviant a governar les províncies no als pretors i cònsols, sinó als que aconseguien el favor i vot d’uns pocs”.

Així conclou aquesta primera campanya, sense una gran batalla i sense que Cèsar pregui grans represàlies, sinó que fa dissoldre l’exèrcit de Pompeià, sense obligar als legionaris a incorporar-se al seu exèrcit, tot i que accepta als que voluntàriament ho demanen. Tot això passava a la Hispania Citerior, però quedava la Ulterior, on Varró amb dos legions, forces auxiliars i una flota mantenen l’enfrontament. Però la gran impopularitat de Varró, que havia incrementat desmesuradament els impostos, enrolant forçosament a gent de la província i aquarterant tropes en diferents ciutats, fa que quan apareix Cèsar, un important número de ciutats s’alien amb ell, com Carmo, Córduba, Hispalis i Gades, a més de que hi ha desercions massives dins les legions de Varró. Finalment, Varró veu la inutilitat dels seus esforços i entrega les legions, avituallaments i altres recursos a Cèsar, qui deixa Hispania en mans del seu llegat Quint Casi Longino amb quatre legions i s’embarca cap a Itàlia des de Gades. La gestió de Longino a Hispania és nefasta i provoca que vàries ciutats de la Hispania Ulterior tornin a la lleialtat a Pompeu. En tant, Cèsar venç definitivament a Pompeu a la batalla de Farsalia i aquest ha de fugir a Egipte, on és assassinat. Les restes dels exèrcits de Pompeu, capitanejats pels seus fills Gneus i Sext, es concentren al sud d’Hispania, convertida així en el darrer reducte de resistència front Cèsar. La situació, però, és diferent al que havia passat a Ilerda (Lleida), on no hi van haver grans batalles. Aquesta darrera part de la guerra va ser la més sagnant i despietada de tota la guerra civil. Cèsar arriba a la vall del Guadalquivir l’any 45 a.C. havent reunit nou legions i amb l’esperança d’acabar aviat la guerra amb una batalla que sigui decisiva, però que l’enemic no li concedeix, doncs es refugien a les ciutats i es fortifiquen, neguitejant les tropes de Cèsar amb cops per sorpresa i talls dels avituallaments. Setges, retirades, avenços i moviments de les tropes es succeeixen a una de les àrees més urbanitzades d’Occident. Finalment, a mitjans de Març, els dos exèrcits es troben a Munda (probablement entre Osuna i Écija) i Cèsar, a pesar de que està en inferioritat numèrica, s’imposa en un duríssim combat gràcies a la expertesa i veterania dels seus legionaris, dirigits des de la primera línea pel mateix Cèsar. L’exèrcit pompeià és pràcticament aniquilat i Gneus es refugia a Carteia (prop de Gades) on aviat és mort, en tant que Sext es refugia a Celtiberia. Cèsar es dirigeix a Còrduba, la pren a sang i foc i fa el mateix amb Hasta Regia (Jerez), Hispalis i Carteia. Abans de tornar a Roma, Cèsar convoca assemblea de ciutats i recrimina el recolzament a Pompeu d’algunes i les sanciona redoblant les càrregues fiscals i confiscant terres i alhora concedeix privilegis a les ciutats lleials. Aprofita Cèsar per satisfer la necessitat de terres per assentar els veterans i emprèn un programa de colonització amb reforma agrària, que corre a càrrec de les ciutats deslleials. Es funda la colònia Genetiva Iulia Urbanorum de Urso (Osuna); a Iulia Romula de Hispalis (Sevilla) hi envien soldats veterans; i altres colònies són Hasta Regia (Jerez), Itucci Virtus Iulai (Baena), i Ucubi Claritas Iulia (Espejo), Norba (Cáceres), Metellinum (Medellín). Altres premis concedits per Cèsar són les concessions del dret de ciutadania romana a Gades, Constantia Iulia Osset (San Juan de Aznalfarache) i Oilisipo Felicitas Iulia (Lisboa). Amb aquestes mesures Cèsar provoca la progressiva acceptació de la romanització d’Hispania.

I amb aquests moviments acaba la guerra civil. Cèsar, de retorn a Roma, és investit dictador perpetu i esdevé l’amo indiscutible de la situació. Manté, en aparença, l’ordre republicà, però el vertader poder passa a les seves mans, la República basada en la igualtat aristocràtica ha mort.

MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/

HISPANIA XXI – GUERRA CIVIL JULI CÈSAR A HISPANIA

PÍNDOLES D’HISTÒRIA

HISPANIA XXI – GUERRA CIVIL JULI CÈSAR A HISPANIA

Les guerres civils de Sertori a Hispania han provocat canvis importants en les relacions amb les comunitats hispanes. Sertori i també Pompeus estableixen forts vincles personals amb la població hispana i s’asseguren fidelitat i ajuda, sent els primers governadors que no prioritzen el seu enriquiment personal per damunt d’establir lligams amb les comunitats del país. Amb aquest procés, la romanització d’Hispania s’accelera i es constitueixen xarxes comercials, personals i de tota mena entre romans i hispans. Això no vol dir que no segueixin havent rebel·lions contra l’explotació, però ja no són generalitzades ni la explotació és tan brutal com en dècades passades. I el més important, s’estableixen pactes i aliances entre els nouvinguts de Roma i les elits hispanes, amb el que es va configurant un mapa polític i social amb extenses zones ja molt ben integrades en el marc cultural romà, altres que s’estan adaptant i encara algunes que queden fora de la influència de Roma com a l’Atlàntic. L’any 69 a.C. arriba a Hispania un jove qüestor que està a les ordres del governador Antisti Veto, el seu nom Juli Cèsar, que arribarà a ser un dels més notoris impulsors de la romanització d’Hispania i quin destí quedarà permanentment lligat al país. Les fonts de que disposem, recollides per Pedro Barceló, ens parlen de la seva activitat judicial, en funció de la que visita freqüentment les ciutats importants de la Hispania Ulterior, Gades, Hispalis, Corduba, en les que presideix els tribunals que dirimeixen els plets de ciutadans romans i també dels hispans que demanen ser atesos per l’administració de justícia de Roma. Cèsar aprofita per captar seguidors que més tard el puguin ajudar en la seva carrera política i amb aquesta finalitat demana al Senat l’abolició d’un impost establert per Metel. A Gades, es fa amic amb Luci Corneli Balb, nou ciutadà de Roma, que es convertirà en un dels seus homes de confiança i arribarà a tenir un paper clau en la política de Roma. A Gades, visita el temple de Melqart o Heracles, en el que hi havia una estàtua d’Alexandre el Gran que havia estat visitada per Anníbal, davant de la que, diuen, Cèsar es va queixar de no haver fet rés memorable a la seva edat, 32 anys, quan Alexandre amb la mateixa ja havia conquerit mig món. Anys més tard, Cèsar atorgarà a Gades el privilegi de municipi “Civium Romanorum”. Abans de ser nomenat governador de la Hispania Ulterior l’any 61 a.C. Cèsar aconsegueix arribar al més alt sacerdoci de Roma “Pontifex Maximus”, però queda enormement endeutat amb els pagaments que ha de fer per aconseguir-ho, suborns, fins el punt de que ha de demanar a Marc Licini Cras que l’avali per poder sortir de Roma, aval que Cras li atorga esperant obtenir avantatges del nou governador de Hispania Ulterior. Aquest destí és el primer amb caràcter militar que obté Cèsar, el seu objectiu és fer botí per poder pagar deutes i mèrits militars per adquirir prestigi suficient que l’ajudi en el “cursus honorum” i arribar a cònsol un cop retornat a Roma. El seu comandament a la Hispania Ulterior tenia dos parts ben diferents, la del sud, la vall del Guadalquivir, pròspera i pacificada, amb nombrosa població itàlica. Al nord del Tajo, zones deprimides i no totalment sotmeses, amb contrastos econòmics que alendaven les guerres tribals. La col·laboració de Balb, promogut al càrrec d’intendent militar, li serà molt útil per reclutar noves tropes fins arribar a 15.000 efectius amb els que ataca els bandits i més tard als lusitans, permetent que els seus soldats facin botí en el seu territori. Una part dels enemics fuig i es refugia en una illa atlàntica quina situació ens es desconeguda avui, i ha de recórrer a una flota que li envien des de Gades per desallotjar-los. A continuació, embarca les seves tropes i puja cap al nord, fins a Brigantium (Betanzos) i aconsegueix que les tribus galaiques reconeguin la sobirania de Roma i, el més important per ell, un substanciós botí que li permet resoldre l’endeutament que tenia i inclús aportar a l’erari de Roma en forma de repartiment amb els legionaris, que l’aclamen com “imperator”. Altre motiu de la incursió de Cèsar era el prestigi que li aportava que a Roma es conegués que un general havia arribat als confins del món, de la civilització coneguda, havia franquejat el límit i arribat a la Finis terrae. Tornat de la campanya a Lusitània, Cèsar desenvolupa una activitat intensa per millorar les condicions de vida de la província, també per crear noves xarxes de “clients” fent favors a tort i a dret, actuant com a mitjancer en qualsevol conflicte, promovent obres públiques, reduint càrregues fiscals i reparant les conseqüències de les guerres Sertorianes. A finals del seu mandat, abans de concloure’l, Cèsar surt disparat cap a Roma, esperant que se li atorgui un “triomf” i presentar-se a les eleccions a cònsols. Així, Hispania constitueix un esgraó important en el “cursus honorum” de Cèsar, però no serà aquesta la darrera visita que hi fa, tornarà dos cops més, en situacions ben diferents, els anys 49 a.C. i el 45 a.C. en plena guerra civil amb Pompeu, després d’haver conquerit la Gàl·lia en deu anys, a diferència dels dos segles que Roma tarda en conquerir Hispania.

El triumvirat que havien format Cèsar, Pompeu i Cras s’esquerda després de que Cras caigui davant els parts i es trenca definitivament quan Pompeu aconsegueix que el Senat l’investeixi governador de les dues províncies hispanes, Citerior i Ulterior, dotat amb un exèrcit de vuit legions, que l’equipara a les que disposava Cèsar a la Gàl.lia. Pe`ro Pompeu no viatja a Hispania, es queda prop de Roma per així controlar el poder, i envia delegats a Hispania, els generals Afrani, Petrei, Varró, iniciant un model d’administració provincial delegada que August continuarà. Cèsar, en situació complicada per mantenir la seva carrera política, ha d’escollir i ho fa reclutant legions i donant a entendre que està disposat a obtenir el que pretén inclús per la força. Vista l’actitud de Cèsar, el Senat ordena l’estat d’excepció (Senatus Consultum Ultimum) i en resposta, Cèsar travessa el riu Rubicó i s’inicia la guerra civil. Travessar el Rubicó significava desobeir explícitament la prohibició de fer-ho amb tropes i per tant, posava a Cèsar totalment fora de la “llei”. Cèsar ocupa Itàlia i Pompeu fuig amb bona part del Senat cap a Orient, on comptava amb recursos i aliats. Cèsar queda al mig de les vuit legions de Pompeu a Hispania i les que organitza a Orient. Escull l’enfrontament a Hispania, amb el perill de que Pompeu torni de Grècia i ocupi Itàlia, pel que era vital fer-ho ràpid i obtenir èxit immediat. A Hispania, com hem dit abans, s’ha d’enfrontar a Afrani a la Citerior, amb tres legions, Petrei a lusitània amb dos legions i dos legions més de Varró a la Ulterior. Al saber que Cèsar viatja cap a Hispania, Petrei i Afrani s’agrupen a Ilerda (Lleida) i recluten noves tropes celtiberes i càntabres, i construeixen un enorme quarter per les 60.000 combatents de que disposen. Els fets següents els podem seguir amb detall a la obra de Cèsar “Commentarii de bello civile”, tot i que hi trasllada múltiples valoracions pròpies i interessades. Com ens continua explicant Pedro Barceló, la primera campanya hispana implica a unes 14 legions i es distingirà per la gran operativitat i flexibilitat de les legions de Cèsar, que es capaç d’aprofitar el terreny en contra de l’enemic. Seguirem a la propera Píndola amb les hostilitats!

MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/