PÍNDOLES D’HISTORIA
PUBLI CORNELI ESCIPIÓ VII – MOTÍ DE SUCRO I
Reprodueixo aquest article de la sèrie Hispania, per la vinculació amb la figura d’Escipió. L’any 207 i 206 a.C. les restes dels exèrcits cartaginesos abandonen Hispania, s’ha acabat l’etapa gloriosa de l’expansió de Cartago, que veu reduït el seu territori al nord d’Àfrica, en tant que Roma ha adquirit i ampliat considerablement el seu camp d’acció. El general victoriós Publi Corneli Escipió cau malalt greument, una infermetat que provoca que les tribus hispanes es rebel·lin, pensant que sense el seu general, les legions seran més fàcils de vèncer. Diu Tito Livi que l’infermetat va ser agreujada pels rumors, doncs cada home hi afegia quelcom pel gust de l’exageració i així, tota Hispania va resultar molt agitada per les notícies: aliats que no varen conservar la fidelitat i exèrcits que no varen complir amb les seves obligacions. Ja hem parlat en una Píndola anterior de la rebel·lió d’Indíbil i Mandoni, ens queda explicar el que va succeir amb les legions apostades a Sucro (les investigacions la situen a l’actual Albalat, província de València), vuit mil homes que Escipió havia deixat per vigilar i defensar el territori i les vies de comunicació entre Cartago Nova i Tarragona. Livi ens diu que la pertorbació, l’acte de bogeria dels legionaris, no varen ser causats exclusivament per les notícies de l’infermetat d’Escipió, sinó que el llarg temps d’inactivitat al que havien estat sotmesos en haver de vigilar el pas i no poder saquejar Cartago Nova junt amb les legions que sí havien participat a l’assalt, els desmoralitzava i irritava, acostumats a viure capturant botí de l’enemic. Tot s’inicià amb rumors que corrien entre ells, exigint els salaris que se’ls devia amb una insolència totalment incompatible amb la disciplina i normes militars: “Els vigies insultaven als tribuns cada cop que aquests feien la ronda i alguns legionaris s’escapolien de nit per saquejar els habitants dels voltants, fins que finalment varen abandonar els estendards sense permís i a plena llum. Tot ho feien segons el seu caprici i fantasia, sense complir normes, disciplina o ordres dels superiors” (Livi). Una mínima aparença d’ordre la varen mantenir amb l’esperança que els tribuns s’unissin al motí, però al veure que en cap cas ho aprovaven, sinó que els censuraven i tractaven de reprimir-los, va esclatar la rebel·lió oberta i els varen expulsar del campament i nomenaren caps del motí a dos soldats comuns, Gai Albi Caleno i Gai Atri Umbro, quina actitud i gosadia no va tenir límits, doncs no solsamènt varen requisar els atributs dels tribuns, també les del comandament suprem i la seva representació, les fascis i les atxes. La creença de que Escipió havia mort els va encoratjar i segurs de que esclatarien rebel·lions tot arreu d’Hispania, es veien capaços de recollir els tributs dels aliats de Roma i saquejar les ciutats que es resistissin, convençuts que enmig de la confusió, les seves malifetes no serien advertides.
Esperant notícies concretes de la mort i enterrament del general Escipió, arribaren informes de la recuperació plena d’aquest amb els set tribuns militars enviats pel mateix Escipió, que els hi havia donat instruccions molt concretes de que no amenacessin als legionaris, que parlessin amb ells demanant els motius de la seva actitud, sense preguntar ni fer referència a les causes del motí o la traïció comesa. Els varen dir que no cobraven puntualment la paga i que no havien participat en els guanys i botí de la campanya. Els tribuns els varen respondre que les seves peticions eren raonables i que les exposarien al general, que s’alegraven de que no fos rés pitjor o complicat de resoldre i que els legionaris revoltats podien descansar tranquils, doncs tant el general com el mateix estat els hi mostrarien els seu agraïment.
Publi Escipió ja s’havia mostrat com un excel·lent general, però no tenia encara experiència en tractar un motí i l’inquietava que la insubordinació s’estengués a tot l’exèrcit i que els càstigs que tenia previstos pels amotinats fossin excessius, pel que va decidir seguir amb prudència en el tractament que calia donar-li. Com diu Polibi “Així como les incomoditats del cos, la fred, la calor, el cansament o les ferides es poden preveure i tractar amb facilitat, les interiors, com els tumors i infermetats dins del cos, es generen i no es poden preveure i son difícils de curar; doncs el mateix passa amb l’Estat o un exèrcit. Es poden preveure els mals propòsits i les guerres exteriors, però les rebel·lions i sedicions originades dins de l’Estat és molt difícil curar-los, necessita de gran habilitat i destresa. Però en la meva opinió (és de Polibi), existeix un antídot adaptable a tot un exèrcit, república o cos polític i és no deixar-los mai descansar per massa temps ni estar sense fer rés, especialment si hi ha prosperitat i abundor”. Escipió va enviar recaptadors a les ciutats tributàries per recollir els fons necessaris per poder fer front a les pagues que reclamaven els legionaris i ho va fer de manera molt notòria, perquè ho veiessin els amotinats. I va dir als tribuns que oferissin als legionaris les pagues degudes i que per cobrar-les, anessin a Cartago Nova, un per un o tots junts, a la seva elecció. Les reflexions dels amotinats varen anar per la via de considerar que si Escipió havia perdonat Indíbil i Mandoni després de combats amb molts morts i ferits, més els perdonaria a ells donat que no havien causat ni una gota de sang. Dubtaven si anar junts o per separat a Cartago Nova i finalment optaren per anar-hi junts, que els va semblar més segur. En tant ells discutien aquests punts, a Cartago Nova tenia lloc un Consell de Guerra, amb divisió d’opinions: els que pensaven que calia castigar els caps del motí, uns 35 homes i els que deien que allò era alta traïció i calia castigar a tots els implicats. Va prevaldre la opinió més misericordiosa i dissenyaren l’estratègia per complir amb el càstig sense provocar una batalla campal. Escipió va ordenar que l’exèrcit acampat a Cartago Nova es preparés per sortir a una suposada expedició de represàlia contra el hispans i ho van fer notori per els amotinats, que ja eren a prop de la ciutat, i que no varen perdre del tot la desconfiança, però sí pensaren que si l’exèrcit sortia, tenien superioritat i podrien apoderar-se del General. Altres instruccions per els tribuns retornats de Sucro consistiren en donar-los-hi cinc dels noms de caps dels amotinats, i que sortissin de nou al camí i amb bones paraules i somriures els convidessin als seus allotjaments, els donessin de menjar i beure abundantment i un cop adormits els encadenessin. Ja arribats els amotinats a la porta de Cartago Nova, amb l’argument de que per obtenir allotjament i menjar calia fer grups, els varen separar. A la matinada, les legions que suposadament sortien a lluitar contra els hispans varen ocupar les portes de sortida i varen col·locar vigies per impedir que ningú deixes la ciutat. Finalment, els amotinats varen ser convocats a una assemblea al for, a la que es varen dirigir amb crits i amenaces, rodejant la tribuna. En quan Escipió hi va pujar, totes les sortides del for varen ser taponades pels legionaris que suposadament havien marxat, totalment armats i equipats, varen rodejar el lloc, el que provocà l’acovardiment dels amotinats. I a la propera píndola sabrem com va acabar el Motí de Sucro…
MANUEL TORO COLL – ADVOCAT – https://manueltorocoll.wordpress.com/
Manuel Toro Coll 