PÍNDOLES D’HISTORIA
PUBLI CORNELI ESCIPIÓ “AFRICANUS” VI – BAECULA I ILIPA
A la píndola anterior, veiem com les legions de Publi Escipió conquerien Cartago Nova, l’any 209 a.C. Amb Cartago Nova, Escipió aconseguia una base a la Hispania meridional i molts més recursos dels que podia esperar que se li enviessin des de Roma, amb el que l’esforç de guerra allà es convertia en autosuficient. Però encara quedaven tres exèrcits cartaginesos a Hispania, que triplicaven les forces d’Escipió, els exèrcits que havien derrotat les legions del seu Pare i oncle, morts també, Publi i Gneus, enviats allà per tallar la via de subministrament i reforços d’Anníbal des d’Hispania cap a Itàlia. La guerra a Hispania era quelcom personal per a Publi Corneli Escipió fill, havia de venjar la mort del seu pare i oncle. Roma s’havia fet forta al nord de la península, amb un cap de pont a Empúries per on desembarcaven les legions. Però quedava molt territori, el més ric, en mans de Cartago, constituint la base logística d’Anníbal, econòmica i humana. L’any 208 a.C. Escipió, amb l’exèrcit molt ben preparat i ple de confiança, es dirigeix contra Àsdrubal Barca, germà d’Anníbal i comandant suprem dels exèrcits de Cartago a Hispania. Però Àsdrubal té unes ordres molt concretes, conduir un gran contingent de tropes cartagineses cap a Itàlia i reunir-se allà amb Anníbal per aconseguir així la superioritat necessària contra les legions. Ja de camí, les tropes de Cartago es troben amb les legions d’Escipió, que lluny d’haver-se conformat amb consolidar la victòria de l’any anterior, s’han llençat cap a la conquesta de la conca minera del Guadalquivir, on es troben els dos exèrcits, prop de Baecula. El subseqüent combat és dominat per Escipió, però Àsdrubal, al veure que no pot guanyar, interromp el combat evitant majors pèrdues i segueix el seu camí cap al nord, Pirineus i Itàlia, deixant darrera l’altre Àsdrubal (Giscó) i al germà d’Anníbal, Magó, que junts reunien més de setanta mil infants, de quatre a cinc mil genets, més la infanteria númida de Masinissa, i alguns elefants, amb la missió de contenir i finalment derrotar les legions d’Escipió, que lluny d’acovardir-se, oferia batalla. Entre 208 i 206 va obtenir una sèrie de victòries menors, sense aconseguir batalla a camp obert, ja que Àsdrubal li va negar. Aquell 206 a.C. Escipió disposava de quaranta cinc mil infants i tres mil genets. Dels infants, només la meitat aproximadament eren legionaris, la resta, aliats hispans en els que se li feia difícil confiar a Escipió, tota vegada que la defecció dels que tenia el seu pare va ser la causa de la seva derrota i mort uns anys abans. Tant Àsdrubal com Escipió tenien el mateix problema, coordinar i fer una força coherent i sòlida dels seus efectius, que maniobressin ràpid i eficaçment en l’enfrontament que s’acostava. Prop d’Ilipa (Sevilla) es varen trobar els dos exèrcits i Àsdrubal va enviar la cavalleria per atacar les legions en tant que estaven construint el campament, per així desorganitzar i desmoralitzar-los. Escipió, previngudament, havia col·locat la seva cavalleria rere un turó, en terra de ningú entre els dos exèrcits. El contraatac dels romans va descol·locar completament els de Cartago i aquell primer enfrontament ja va anar a favor de les legions, amb el que això tenia d’indicatiu de la valentia i coratge de cada part. Varen passar dies i cada un d’ells, els exèrcits sortien i es situaven a banda i banda de la plana que els separava, en unes maniobres que duraven hores, tant per situar-se com per tornar al campament. Cada dia, ambdós exèrcits situaven les forces pròpies al centre i els aliats a banda i banda, junt a la cavalleria. Com he dit, passaren dies amb la mateixa rutina, sortida, formació, espera d’hores fins al final del dia i retorn al campament, en una mostra de poc entusiasme per començar la batalla. Cal remarcar l’esforç que suposava aquell desplegament diari, seguint l’anomenat “procediment processional”, formant en columna, encapçalada per la formació a la que correspongués situar-se al flanc de l’extrem dret de la línea de combat, i a continuació, les següents correlativament. Un cop tots situats fins l’extrem esquerra, avançaven fins arribar a la que tenia que ser la línea definitiva de combat, on canviaven l’ordre de marxa pel més compacte de combat, encarats ja a l’enemic. En tant que durava el desplegament, lo normal era enviar davant tropes lleugeres i cavalleria a cobrir la possibilitat d’un atac enemic. El problema de la formació “processional” era la rigidesa, el general havia de decidir molt abans de començar quin seria l’ordre de combat, comunicar-lo als seus comandaments i a cada membre de l’exèrcit. I era pràcticament impossible canviar-lo sobre la marxa. Pràcticament tots els exèrcits de l’època utilitzaven el mateix sistema i ordre de batalla. I l’estratègia d’Escipió a Ilipa cal entendre-la en aquest context, com veurem. Un cop s’havia institucionalitzat la rutina de desplegament diari, Escipió va decidir forçar l’encontre pel dia que ell va escollir. Va donar instruccions als seus comandaments de que les tropes s’aixequessin molt més d’hora del normal i esmorzessin abundant. I va començar el desplegament, però canviant l’ordre de batalla, al centre el aliats hispans, als extrems les legions, i els va fer avançar fins la meitat de la plana que els separava dels cartaginesos. Val a dir que la distancia entre els campaments era superior a una milla, amb el que Àsdrubal no va poder apreciar els canvis fets per Escipió fins que ja havien format i va quedar impossibilitat de canviar la seva formació donada la complexitat i el risc que suposava. A més, en haver avançar l’horari, els cartaginesos no varen poder esmorzar. Separats per menys de mitja milla, ja era possible veure els canvis realitzats, Àsdrubal probablement va quedar desconcertat, però poc podia fer ja. Va seguir uns moments de calma, quan Escipió va ordenar aturar l’avenç i els cartaginesos eren encara quiets a tocar els seu campament, en tant que les respectives cavalleries realitzaven successius atacs. Llavors Escipió va ordenar reprendre l’avenç, més ràpid als flancs, més lent els aliats hispans del centre i atacar a la infanteria lleugera i cavalleria amb javelines per espantar els elefants, alguns dels que començaren a fugir creant confusió entre els mateixos cartaginesos. A continuació, les tropes legionàries dels flancs varen atacar els aliats hispans, que si bé inicialment aguantaven, poc a poc perdien posicions davant l’esforç de les legions, ben alimentades aquell dia i seguint la tàctica d’anar renovant les primeres línees, fins que es va produir una fugida generalitzada, incloses les tropes púniques del centre. Àsdrubal va intentar contenir la fugida i aconseguí formar una línea, vacil·lant, front del seu campament, però que es va enfonsar en quan Escipió va ordenar reprendre l’atac amb contundència. Sembla que una pluja torrencial va ser el que va salvar les restes de l’exèrcit de Cartago, impedint l’assalt del mateix campament per part de les legions. Aquella mateixa nit, els aliats d’ Àsdrubal varen començar a fugir i de fet, ell mateix ho va fer amb algunes de les seves millors unitats. Però al dia següent molts dels fugitius varen ser capturats o morts. Amb la batalla d’Ilipa, acaba la presència de Cartago a Hispania, Escipió ha aconseguit el que semblava impossible i a venjat el seu pare i oncle morts per Cartago…
MANUEL TORO COLL – https://manueltorocoll.wordpress.com/
Manuel Toro Coll 